divendres, 19 d’agost del 2011

Capítol 2: "Dibujitos"

Artés i el Xerra, per Toni

- Aleshores què fem, li donem un toc macabre al videoclip? Per exemple: Quan els banquers pugen als cavallets de la fira amb els nens de la família que han deixat sense llar, que tot el món vaja sense pantalons…

- No, jo ho deixaria naïf a seques.


Ahir va vindre Majo, una il·lustradora de Castelló de La Ribera, i ens va mostrar els primers esborranys per al videoclip que recrearà més o menys fidelment les imatges de “I el sol de València somriu”, cançó que també estarà inclosa al disc.

Majo té un estil molt naïf, que li vindrà que ni pintat a la cançó. Dibuixa a mà i després li afegeix una sèrie de textures digitals. L’efecte final és com si els dibuixos hagueren estat confeccionats amb teles, com podeu veure en aquesta il·lustració d'un tanc:

Resulta que el Xerra (director entre d’altres del nostre primer videoclip o d’exitosos curts com ara “El matalàs” o “Tot clar”) està ara experimentant amb l’animació, i nosaltres som els seus conillets d’índies.

Quan ja havíem contemplat prou el tanc, el va agafar, el va clavar al seu ordinador i en un tres i no rés el va fer moure’s per una planúria virtual i li va alçar el canó cara al cel mentre una papallona volava al seu davant. Majo, Raül i Martín es van quedar bocabadats:

I hui eixe tanc s'ha multiplicat i ja s'han posat a disparar bombolles de sabó a tutti plenni:

A nosaltres, que mai hem eixit del Paint, açò se'ns antoixa la NASA


Per ací aniran els tirs...

Estem ansiosos ja per veure el videoclip, però clar, fins que la cançó no estiga ben gravada... Mentrestant, pots tornar a escoltar-la en aquesta gravació en directe al Casal Ovidi Montllor d’Alcoi:

dijous, 18 d’agost del 2011

Capítol 1: El finançament

En una calorosa vesprada d’Agost, dos components de Mi Sostingut (Raül i Martín) debatien pros i contres davant la utòpica possibilitat de gravar un primer disc dels de veritat.

- Home, tenim uns quants diners guardats, a banda si ens paguen lo del Feslloch i contant lo que mos donen el dissabte que ve a la vall de Laguar… Encara que, ben mirat, no crec que al remat passem de les tres xifres…

- Estem perduts, tio. Què puguem fer? Segur que mos ix una merda de disco.

- Home, més merda que lo que gravava Artés en sa casa no crec que isca… Qualsevol pas avant serà ben rebut, per molt xicotet que siga. Ens haurem de ressignar...

De sobte es va escoltar una portà, i com si d’un animal desbocat es tractara, Toni va pujar les escales mentre sonaven les Valkíries i es va dirigir a nosaltres com posseït per una revelació mística:


- No patiu ànsia, xicons! La utopia està ací! El Nirvana és ara! Farem un Verkami!

- Un lo-què?

- Un Verkami és una dinàmica 2.0 de mecenatge mitjançant la qual els fans compren el disc abans de que estiga fet per a cobrir d’avantmà les despeses de creació!

- Fans? Mosatros tenim d’això?

I acte seguit va caure desplomat sobre l’hamaca. La il·luminació ancestral l'havia deixat extenuat, com si acabara de patir una possessió Voodoo.


La resta de components ens vam quedar mirant-nos encollint els muscles: Més ens valia posar-nos mans a l'obra. (Ja es sap que amb aquestes coses no es juga...)

* "El projecte escolopendra" no serà el nom del disc, és només el nom de la crònica de la gravació del disc. El nom del disc es sabrà en el seu moment, en un capítol que es dirà "El nom".